Fins ara, no m’havia posicionat públicament entorn a les diferents candidatures que es presenten als càrrecs de President i Secretari General d’Esquerra. Potser algú ja donava per fet que donaria suport a qui finalment l’he acabat donant. He volgut esperar, llegir, mirar documents i, sobretot, mirar actituds. Ja veig fer un post anterior crític amb la xerrada d’en Joan Carretero, líder de Reagrupament.cat. He seguit la resta de propostes del grup de l’Uriel Bertran i d’en Carod.
Cal prendre posició, i en aquest sentit, serveixi aquest post per a donar el meu suport públic a la candidatura de Gent d’Esquerra. Els companys de la secció local, i d’altres amics amb qui he parlat, coneixen el meu posicionament molt crític sobre com han funcionat les coses darrerament. Saben que en el debat que va haver-hi a la secció local previ a la Conferència Nacional em vaig abstenir en les propostes alternatives d’un company de Reagrupament, quan la majoria de la secció local va votar-hi en contra. No he volgut mai fer sector ni formar part de "capelletes": sempre he dit el que pensava.
Per damunt de tot hi ha el partit. No faré cap crítica de les altres candidatures ni del seus membres, amb una sola excepció: trobo absolutament impresentable tot el que s’està dient des del sector d’en Carod respecte a l’aparell del partit: que si hi ha por a llistes negres, que si clans.. la gota que ha fet vessar el got ha estat veure avui com en Carod deia que li havien fet "mobbing", a part d’altres acusacions. Ràpidament, com podeu veure, els nostres amics de la premsa es freguen les mans.
Davant d’això, la resposta d’en Joan Ridao ha estat la que havia de ser. Elegant. Constructiva.
La meva decisió de donar suport a Gent d’Esquerra és lliure i meditada. No és fruit d’amistats personals, ni d’interessos polítics o personals. Senzillament, gent com en Xavier, com l’Anna Simó, com en Joan Tardà, són mereixedors de la màxima confiança. Ara i sempre, per la Independència i el Socialisme.
