No n’hi ha. Difícilment una persona que no sigui usuària del servei de Rodalíes de RENFE podrà arribar a entendre les diferents sensacions que s’amunteguen al cervell d’aquells qui, per desgràcia, patim una jornada com la d’avui. Impotència, ràbia, odi, desesperació…
Avui, el tren que m’havia de portar de Montgat a Sant Joan ha anat a parar, sense previ avís, a l’Estació de França. Penjat. Estressat. Fent trucades, per assegurar el "tanto" i que els nens no es quedin penjats a l’escola. I com jo, més gent trucant: a la feina, a la parella…
Continuem, però, pagant com bons catalans, esperant que el més mentider de tots es decideixi a convertir un dret, una necessitat, en una almoïna que pugui justificar davant dels seus votants.
La vida, però, continua. Avui tenim reunió d’Esquerra, que ens ha de servir per enfocar el nou curs polític. I aquest dissabe, els amics de Residencial Sant Joan m’han convidat al tradicional sopar de final de festa del barri. Allà ens veurem!
