Sobren les paraules. No tinc ganes de dir res, i em sembla que avui em quedaré a casa pel partit, i així aprofitaré per anar a dormir d’hora, que bona falta em fa.
No tinc esma ni per fer una valoració política, i pensar en l’article pel Butlletí que he de fer per d’aquí a dos díes se’m fa una muntanya.
Tinc una barreja de sentiments com mai havia tingut: tristor, ràbia, por, indiferència…penso en que hem de treure tots els cartells que hem penjat, penso en els centenars de comentaris insultants i despectius d’aquests darrers mesos adreçats cap a Esquerra en els diaris digitals, en converses que he tingut pel carrer on se’ns tractava poc menys de botiflers…Em venen ganes de plegar, de dir "…nois, si tan malament ho hem fet, preneu vosaltres el relleu, que jo em quedaré a casa amb la família, i dediqueu-vos vosaltres a parlar, convéncer, fer campanyes, penjar cartells…"
Punt i final. Aquí acabo. Espero no trobar-me amb ningú que em parli de política, i menys encara que em vulgui donar lliçons o digui la típica frase de "…tots els polítics sou iguals, és igual qui guanyi", per que no sé si podré ser políticament correcte, i contestar de forma adeqüada.
No em baixo del carro, no. Estic a disposició d’aquest partit, de la seva gent, i malgrat que potser no sigui el millor moment vull, des d’aquí, com a militant de base, que és així com sempre m’he considerat, donar un darrer crit, abraçada, petó, a tota la gent de la direcció del partit, començant pel Joan, continuant pel Xavier, per l’Anna Simó, pel Joan Tardà…el darrer bri de força i energia, de consol i d’esperança, de rauxa i emoció, de "pit i amunt" és per vosaltres, companys.
