En Jaume Claret i jo, juntament amb d'altres companys i companyes, vàrem formar part de l'Esplai El Nus durant força anys de la nostra joventut, ell va portar bàsicament el grup de joves mentre jo treballava amb els mitjans. Com sovint passa a la vida, cadascú va triar el seu camí, les seves amistats i fins i tot el lloc de viure. He seguit les seves aparicions en diferents actes, sempre relacionats amb la cultura i la participació. L'altre dia vaig tenir la sort de llegir aquest article, i després de demanr-li permís, crec important donar-li encara més difusió.
La pregunta per a tothom és:
Creieu que en Jaume es deu referir de Sant Joan Despí al seu article?
Jaume, va per tu!!
[@more@]
L’ALCALDE OMNIPRESENT
El poder dels mitjans de comunicació no és ja estrany a ningú. Allò que no apareix a la televisió, al diari o a la ràdio, simplement no existeix, no compta. En molts països democràtics, conscients d’aquest poder, s’han articulat al llarg del temps diferents legislacions per evitar el seu monopoli privat, mentre que en l’àmbit públic se succeeixen projectes –especialment des de l’oposició— per garantir-ne la seva pluralitat i professionalitat.
De manera reiterada sentim a parlar amb veneració del model de la BBC anglesa, però cada nou govern manté el dubtós costum de, tot just jurar el càrrec, canviar els responsables dels mitjans públics i pressionar els dels privats mitjançant subvencions i concessions de nous canals comunicatius. Tot i aquestes mancances, certament la situació és molt millor que la italiana i, almenys a nivell autonòmic, sembla existir una certa voluntat per reforçar la figura del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) com a ens responsable en exclusiva de la supervisió dels mitjans de comunicació a Catalunya. Encara que la tria dels membres del CAC segueix responent a criteris polítics, la seva actuació s’allunya de les temptacions berlusconianes.
Tanmateix, la fascinació pels grans mitjans de comunicació estatals i autonòmics ens fa oblidar l’existència de tot un altre ecosistema comunicatiu de caràcter local amb una incidència molt alta en la nostra vida quotidiana. En els darrers vint anys, els petits gabinets de comunicació municipals han esdevingut complexes oficines multimèdia des d’on s’elaboren campanyes de promoció diverses i es controlen els mitjans de comunicació de la vila.
Els modestos butlletins municipals, per exemple, s’han transformat en luxoses publicacions a tot color, on la informació ha deixat pas al simple publireportatge i on la figura central ja no és el poble sinó l’alcalde. Com si oblidessin l’arrel democràtica del seu càrrec, els nostres batlles han aconseguit superar l’omnipresència característica dels dictadors contemporanis.
No es tracta de cap exageració. Prenguem a l’atzar una d’aquestes revistes municipals de la nostra comarca i comprovarem que al llarg de 36 pàgines l’alcalde hi apareix en 19 fotografies. A la ja habitual editorial, s’afegeixen retrats en una escola, en una competició esportiva, en una inauguració, en una celebració d’una entitat, en un lliurament de premis, en una presentació…
La manipulació resulta especialment barroera, però la resta de partits callen cofois, ja que es donen per satisfets en haver obtingut una breu columneta al final de la revista. Mentrestant, la piconadora propagandística s’instal·la a les nostres llars i ja a ningú li fa mal a la vista el malbaratament de recursos adreçats a publicitat i autobombo.
Aquesta obsessió malaltissa per “sortir a la foto” només pot dur-nos cap a una democràcia devaluada de votants-consumidors manipulats, i cap una classe política més preocupada de les aparences que del bé públic. Per quan un control i limitació d’aquesta alegria publicística?
