Aquest passat cap de setmana va estar farcit d'actes i també de dos articles d'en Xavier Vendrell que ens marquen la línia política d'Esquerra. Van ser publicats a l'AVUI, us els reprodueixo per si no els heu llegit encara.[@more@]
(I)
El juliol del 2004, en el congrés nacional celebrat a Lleida, Esquerra va decidir comprovar l’estat de salut federal dels polítics espanyols i, més concretament, dels socialistes. En aquest sentit, vam optar per treballar en l’elaboració d’un Estatut de caràcter federalista acordat amb la resta de forces democràtiques catalanes. Evidentment, vam esmerçar tots els esforços, i en especial els del nostre portaveu parlamentari, Joan Ridao, a assolir el consens al Parlament d’un Estatut com més ambiciós millor.
Després d'hores i hores de debat, el 30 de setembre de 2005, el Parlament de Catalunya aprovava un projecte d'Estatut que ens reconeixia com a nació, que ens garantia un sistema de finançament més just i que ens transferia competències importants com la gestió dels ports i aeroports. Aquell Estatut no era l'Estatut que la gent d'Esquerra voldríem. La nostra aspiració és poder aprovar, algun dia, la Constitució de la República Catalana. Avui per avui, però, encara no comptem amb la majoria democràtica necessària per fer-ho.
Des del primer moment, érem conscients que la ratificació d'aquest Estatut per part de les Corts espanyoles no seria un procés fàcil, malgrat el compromís del president Zapatero al Palau Sant Jordi. Tot i així, volíem comprovar fins on estaven disposats a arribar els governants espanyols i ho vam comprovar: no estaven disposats a moure's ni un mil·límetre. Continuaven instal·lats en l'Espanya unitària de sempre. Les proclames dels socialistes catalans, encapçalades pel president Maragall, segons les quals hi havia una Espanya amiga disposada a acceptar Catalunya com a nació dins l'Estat, es demostraven inequívocament errònies. L'Espanya federal no és possible. Per als independentistes catalans tampoc no era el més desitjable, però l'havíem acceptat com un primer graó dins del procés de construcció nacional. Un graó que només era possible pujar des de la unitat de les forces polítiques catalanes. La renúncia d'Artur Mas davant Zapatero va representar una cobertura ideal per als socialistes catalans, que tampoc no volien incomodar el president espanyol. Uns i altres acceptaven dòcilment la retallada que convertia un Estatut de tall federal en paper mullat. No ha hagut de passar ni un any per constatar que aquest Estatut frena qualsevol aspiració mínimament ambiciosa que ens pugui fer créixer.
Aquest debat ha tingut, però, dos efectes contradictoris; un, a curt termini, i l'altre, que ha de marcar els propers anys i -esperem- la història de la llibertat de Catalunya. El primer, el més negatiu, és el desassossec del catalanisme, ja que la seva il·lusió, brega i desgast han tingut un rendiment més aviat escàs. Això ho hem pogut comprovar amb el primer incompliment: la disposició addicional tercera, que, segons els defensors de les bondats de l'actual Estatut, ens havia de garantir una inversió justa de l'Estat. L'altre efecte, el positiu, és que una part important dels sectors emprenedors del nostre país ja tenen clar que cal internacionalitzar més encara l'economia catalana i dependre menys d'Espanya i del seu poder judicial, i que cada cop més ciutadans i ciutadanes s'adonen, com es palesava a la manifestació del 18 de febrer, que Catalunya només té un camí: exercir el dret a decidir lliurement.
Un cop constatat aquest fet, no podem restar asseguts llepant-nos les ferides i confiar que, per ciència infusa, les coses canviaran. El que cal és engegar una nova etapa. Una etapa d'acumulació de forces per aconseguir una majoria social favorable a la independència. Això és, si ens agafem a la jurisprudència europea que va marcar el procés d'autodeterminació de Montenegro, un 55% dels vots emesos. I si pensem, en una primera etapa, en el Principat, amb una participació d'un 80% de l'electorat, vol dir aconseguir entre 2,5 i 3 milions de vots. Alguns independentistes creuen que aquesta xifra es pot aconseguir sumant els vots dels actuals electors de CiU i Esquerra, però aquests només en sumen 1,4 milions. Estem molt lluny, doncs, bo i suposant que tots ells votarien favorablement en aquest referèndum, que és molt suposar, d'aquests 3 milions de vots necessaris per guanyar al Principat. Queda clar, doncs, que hem de ser capaços d'incorporar en aquest projecte, també, persones que avui se senten representades per altres formacions polítiques com ICV i el PSC, o que simplement no voten i, sobretot, aquelles persones que encara avui consideren que la solució dels seus problemes passa per mantenir la nostra vinculació política amb l'Estat espanyol. Hem de ser capaços de demostrar-los que, justament la vinculació amb l'Estat espanyol, ha estat nefasta per als interessos dels catalans i les catalanes. No tota la nostra ciutadania és conscient de l'espoli econòmic que pateix la nació catalana, i això és així perquè els governs, pretesament nacionalistes, que han ostentat el poder durant 23 anys a la Generalitat, no han fet cap esforç pedagògic per vincular nació i benestar. Quan avui, des d'Esquerra, parlem del patriotisme social, parlem justament d'això. I d'això, del patriotisme social i de l'estratègia d'Esquerra per assolir la independència, en parlarem en la segona part d'aquest article.
(II)
L'estratègia d'Esquerra per a la consecució de la independència dels Països Catalans és una estratègia gradualista. Cadascun dels graons del procés ha de servir per avançar en la conquesta de les nostres llibertats nacionals o per ampliar la consciència nacional de la nostra ciutadania. La batalla per un nou Estatut va aportar un creixement gairebé nul pel que fa al primer aspecte, però ha obert els ulls a moltes persones que, honestament, pensaven que una Espanya federal era possible. Cal anar, ara, planificant les noves etapes que ens permetin avançar en la construcció nacional o que posin en evidència, una vegada més, l'actitud poc democràtica i poc respectuosa amb els drets col·lectius que ha mantingut històricament l'Estat espanyol.
La propera etapa que es planteja Esquerra ha de suposar un nou test sobre la salut democràtica de l'Estat que ja intuïm, però que volem evidenciar davant d'aquells que encara hi confien. Cal constatar que l'Estat està disposat a impedir que Catalunya decideixi sobre temes clau que afecten el seu futur. Per exemple, si el Govern de Catalunya vol consultar a la seva ciutadania si prefereix optar per l'energia nuclear, com ha fet recentment Finlàndia, o assumir l'esforç que suposa una aposta per les energies alternatives per garantir el futur de les noves generacions, l'Estat ho impedirà. Per això volem pressionar l'Estat, cercant aliances en les altres nacions, per tal que ens cedeixi aquestes competències o que es visualitzi la manca de sentit democràtic d'aquest. Volem situar-nos a Europa, al costat dels debats que s'estan obrint a Escòcia, Euskadi i Flandes, sobre el dret de les nacions a decidir el seu futur. Una fase, aquesta, de pedagogia col·lectiva i d'internacionalització de la nostra situació nacional, processos pels quals ha de passar qualsevol nació que aspiri a tenir un Estat propi.
En una fase següent, presents en el debat europeu i constatada, una vegada més, la manca de voluntat federalitzant de l'Estat, caldrà retornar el debat a Catalunya. En aquell moment caldrà que el Parlament de Catalunya redacti una llei de referèndums al marge de l'Estat. Aleshores els partits catalans hauran de posicionar-se i mostrar de quina banda estan, si de la de la democràcia i el dret a decidir de la nostra ciutadania o si estaran de nou, majoritàriament, disposats a acceptar les imposicions de l'Estat. Un cop tinguem una majoria parlamentària disposada a convocar un referèndum -el primer referèndum no té per què ser el d'autodeterminació-, superant la legalitat, caldrà que la majoria de la societat entengui la necessitat de fer aquest pas per poder resoldre els problemes que el país té plantejats. Tot plegat és un estira-i-arronsa, però l'estrebada final -aquesta vegada sí, el referèndum d'autodeterminació-, no la podem donar fins a assegurar-nos que si es trenca la corda, serem capaços de resistir. I per resistir hem de construir unes estructures socials, polítiques i empresarials independents i innovadores al servei de tot el país, amb una majoria social que li doni suport. Aquesta majoria l'aconseguirem si som capaços de visualitzar la conquesta de drets nacionals com a eina per garantir drets socials. Això és el que n'hem anomenat patriotisme social.
El patriotisme social és la capacitat de generar adhesió a un projecte de país perquè aquest ens dóna el servei que mereixem com a ciutadans i ciutadanes per l'esforç que hi aportem. El patriotisme social és l'orgull de sentir-nos membres d'una comunitat capaç de ser modèlica en la incorporació d'homes i dones arribats d'arreu del món. El patriotisme social és l'orgull de saber que la nostra cooperació internacional és reconeguda internacionalment, que les tesis dels nostres científics triomfen a les principals universitats i que la nostra capital, Barcelona, és la capital del civisme. I el patriotisme social el genera la capacitat d'impulsar empreses amb projectes d'internacionalització, innovadores i amb valor afegit, que excel·leixin en aquells àmbits en què estem ben posicionats, com és el cas de la recerca biomèdica o de les energies renovables, camps en els quals Catalunya, juntament amb Alemanya, vol ser pionera; empreses capaces de consolidar-se en sectors com l'agropecuari o el món del disseny, els quals, juntament amb la Llombardia, podem liderar a nivell europeu. Aquesta és la nostra manera de fer créixer l'adhesió al projecte nacional. Aquesta és la nostra manera d'aglutinar forces i de fer confluir il·lusions perquè algun dia els Països Catalans esdevinguin una nació reconeguda al món, és a dir, amb un Estat propi. Aquesta és la nostra estratègia.
Esquerra, partit democràtic i obert sempre al debat, com s'ha demostrat històricament, i també la seva direcció, no considerem la nostra estratègia per assolir la independència nacional un dogma de fe. Acceptem les crítiques i també hem demostrat, ho vàrem fer clarament en la darrera campanya electoral, que sabem reconèixer els nostres errors. Aquests dies s'ha generat un debat sobre aquesta estratègia. S'ha criticat obertament aquesta estratègia fins a faltar al respecte als nostres dirigents. No passa res. No tenim la cua de palla. El que ens dol és que no hem pogut llegir cap proposta alternativa. Nosaltres treballem per la independència amb una estratègia, errònia o no. Mentre no hi hagi cap contraproposta, aquesta és la bona. Si us plau, no ens facin perdre gaire més temps si no tenen alternatives. A Esquerra estem molt enfeinats preparant centenars de llistes municipals, més que mai, des d'Elx fins a Cadaqués, de Pollença a Vilaller. És la nostra manera de construir una nació lliure.
No em sembla malament això que dieu però reconeixerà que una mica apampladets si que estan i que el PSC els hi envia algun que altre pot de vaselina.