M’esperava més d’ell. Vaig assistir, com penso anar també a totes les xerrades i explicacions de les 4 candidatures, a la xerrada que va fer el líder del corrent d’Esquerra Reagrupament.cat, Joan Carretero, va fer el dijous passat al nostre local, en un acte obert a tothom.
D’entrada, els comentaris i alguna intervenció em van semblar massa àcides, amb resentiment. I en política això no és bó.
Però també, pel que fa al contingut, vaig trobar unes línies poc clares. D’acord, s’han fet malament algunes coses, però almenys l’estratègia del partit ha estat clara (els resultats electorals no han acompanyat gens ni mica, val a dir-ho) aquests darrers anys, i jo la comparteixo: eixamplar la nostre base social per l’esquerra, i fer que cada dia hi hagin més independentistes entre la gent que hores d’ara no n’és.
Davant d’això, Carretero proposa arreplegar forces (gent de CIU, CUP’s, tothom i cap!) i presentar-nos a les eleccions, però no explica què fer si no guanyem. Pactar què, i amb qui? Sembla ser que CiU és la primera opció, però quan dos pacten el que és impossible és que el que tingui menys força impossi la seva ideologia al partit majoritari.
I aquí és on crec que el discurs de Carretero es desmunta. A que renunciem, si no guanyem les eleccions? Passem a l’oposició potser, i convoquem el refèndum amb 30 o 35 diputats/es (éssent generós!)?. El discurs d’en Carretero és valid quan ets un partit majoritari amb un coixí electoral molt ferm al darrera, però provoca tancament ideològic. Si només sumem els purament independentistes, no anem enlloc. Guanyarem a Berga, a Ripoll, a Falset, però només amb els vots de Ciutat Badia ja es compensen aquestes victòries parcials.
Podem guanyar dos sets per 6 a 0, però si perdem els altres tres per 6 a 4, hem perdut.
I jo vull guanyar.
