Ahir, un cop va acabar el partit, vaig torna 25 anys enrera, veient la reacció del Martí, el meu fill gran d’onze anys. Va plorar de ràbia, estava tens, li va costar dormir-se…com jo quan era petit i perdia el Barça, cosa que passava força més sovint del que passa ara.
Però hi ha una diferència. Al dia seguent jo anava a l’escola emprenyat, empipat, sense ganes de parlar amb ningú…però ell avui s’ha vestit tot de blaugrana, i ha anat a l’escola tant content.
Alguna cosa estem canviant. Del pessimisme a l’orgull. I així ha de ser.
