No és gaire habitual a aquest bloc meu fer un "tallar i encanxar" però la intervenció d’en Pere Bosch, diputat d’Esquerra, entorn al cas Palau no té desperdici. Us en recomano una lectura serena
DICTAMEN DE LA COMISSIÓ D’INVESTIGACIÓ SOBRE ELS IRREGULARITATS DETECTADES EN LA GESTIÓ
DEL PALAU DE LA MÚSICA / DISCURS FINAL PERE BOSCH (ERC)
Moltes gràcies senyor President, senyores i senyors diputats,
Ens trobem en el debat final del dictamen de la Comissió d’Investigació sobre les Irregularitats detectades al Palau de la Música i és evident que cadascuna de les intervencions d’avui reflectiran fidelment els objectius, el rigor, la intensitat i forma de treballar de cadascun dels diferents grups parlamentaris en aquestes darreres setmanes. No entrarem a valorar aquests elements per a la resta de partits; ni tan sols penetrarem en el terreny de joc que voldria algun grup parlamentari que, tal i com ha vingut fent durant les darreres setmanes, ha centrat les seves paraules (igualment com les dels compareixents del seu partit) a deslegitimar constantment la comissió, a desviar l’atenció amb temes en els que ja està actuant la justícia o disposen de comissions municipals, a llençar improperis sense sentit o a d’altres recursos tan artificiosos com estèrils.
Ens volem centrar, de forma gairebé exclusiva, a intentar recomposar el trencaclosques d’allò que ha estat anomenat “la trama política del Palau” i que afectaria, sobretot, al pressumpte finançament irregular de CiU. Abans, però, hem de referir-nos, necessàriament, a alguns elements que han condicionat la nostra tasca (la de la major part dels parlamentaris d’aquesta cambra), bàsicament de les mancances en quant a la informació rebuda i de la valoració d’algunes compareixences.
La comissió ha hagut de fer front a tota una sèrie d’entrebancs que cal tenir ben presents al’hora de valorar els seus resultats. El primer de tots ha estat la impossibilitat de disposar, fins la data d’avui, d’informació essencial per a reconstruir aquest immens trencaclosques: no hem pogut consultar (perquè no els han volgut o pogut facilitar) ni dels comptes del PI, ni els de la Fundació Espai Catalunya, ni la documentació que encara es troba al jutjat pendent de foliar, ni els extractes bancaris dels comptes de l’Orfeó i la Fundació, ni la documentació comptable que va demanar-se a determinades empreses,..
Però, d’entre tots aquests buits, voldria subratllar els que no ha volgut omplir la Fundació Trias Fargas, que no ha lliurat ni els balanços econòmics, ni la relació de les subvencions privades rebudes, ni la de la vinculació amb CDC,…. Només han tingut la generositat de fer arribar aquella documentació que, en el seu moment, va lliurar a la Direcció General de Dret i Entitats Jurídiques i, encara van fer-la arribar pocs minuts abans de tancar el registre del Parlament i durant el darrer dia hàbil abans de la compareixença dels representants de la Fundació CATDEM. Tot un exercici d’opacitat i de manca respecte a una comissió parlamentària que no fa sinó augmentar l’ombra de dubte i que, òbviament, ha dificultat enormement la tasca dels grups parlamentaris (tots excepte el de CiU, òbviament) en la mesura que ens impedit verificar la comptabilitat del pressumpte beneficiari de la trama política.
Per la seva banda, les declaracions han tingut un valor desigual. Ens hem trobat amb silencis clamorosos, com el de les empreses que van facturar quantitats milionàries al Palau però que han vingut a la comissió acompanyats dels seus advocats i sense voler respondre cap de les preguntes formulades pels representants del Parlament. També ham hagut d’escoltar explicacions inversemblants, com ara la del senyor Àngel Colom, que va dedicar bona part del seu temps a explicar-nos la seva trajectòria política i a posar en dubte la comissió (com tota la resta de compareixents convergents), però fou incapaç de donar explicacions d’un rebut de 12 milions i mig de pessetes que, en només tres línies, posava en evidència tres contradiccions en les seves explicacions: que els diners els havia rebut de l’Orfeó i no de Fèlix Millet (una persona a la qual va qualificar com a «mecenes de la cultura»), que van ser la conseqüència d’un conveni que ell diu que no va signar mai i que els havia de destinar a una fundació i no a liquidar els deutes d’un partit. Tres contradiccions en tres línies i una única explicació de part seva: que «estava tan content que el va firmar sense llegir».
També ens hem trobat amb falsedats contrastades, com la de l’exalcalde de l’Ametlla del Vallès, que va afirmar que no s’havia reunit amb el senyor Fèlix Millet abans de la signatura d’un conveni quan s’han pogut documentar trobades mensuals a casa d’aquest, en molts casos coincidents amb sortides en efectiu de les quantitats exactes que alguns documents del Palau estableixen com a «pagament Alcalde».; o la del responsable de finances de CDC, Daniel Osàcar, que també va negar, com aquell cèlebre episodi bíblic, contactes amb Jordi Montull quan consten trucades telefòniques setmanals als discs durs de les secretàries del Palau.
El document de conclusions que hem presentat conjuntament amb el Grup Socialista i Iniciativa per Catalunya/Verds-Esquerra Unida i Alternativa, intenta incidir en tots aquells temes que, ja sigui de forma directa o tangencial, s’han tractat en la comissió. De tots ells en fa balanç i, sobretot, se n’extreuen recomanacions: apareix el tema de l’hotel, lamentant els esforços suplementaris a què ha obligat i instant a la reversió del procés; es parla, també, de l’avaluació dels mecanismes de fiscalització i control, reconeixent de forma explícita que el fet que les irregularitats no hagin estat detectades durant un llarg període de temps (com a mínim des del 1999, afectant a dos governs diferents) en cap cas es pot considerar satisfactori; planteja modificacions en el marc normatiu dels partits polítics i les campanyes electorals i mesures de transparència, bon govern i lluita contra la corrupció; i, fins i tot estableix recomanacions en relació al funcionament de futures comissions d’investigació.
Però, per damunt de tot, es centra en l’objectiu principal de la comissió, en el principal interrogant que s’ha suscitat en aquestes darreres setmanes: es va finançar irregularment Convergència i Unió a través del Palau de la Música? Intentarem respondre aquesta pregunta després d’analitzar cadascuna de les peces d’aquest trencaclosques que s’han pogut provar en aquestes darreres setmanes i de repassar els documents que hem anat posant, setmana rere setmana, al damunt de la taula; uns documents que no han estat qüestionats ni contestats per cap compareixent i que, en alguns casos, fins i tot han estat integrats en l’informe de l’Oficina Antifrau de Catalunya.
1. Els convenis.
Comencem pels convenis. En un primer moment, quan es va conèixer l’existència d’alguns documents que vinculaven la Fundació Trias Fargas amb l’Associació Orfeó Català, el debat es va situar en un nivell estrictament ètic. Es discutia si era reprovable o no que una entitat cultural hagués donat 630.000 euros a una fundació política. Des de CDC es va voler minimitzar aquesta relació i la magnitud de l’aportació, però es van oblidar de dir-nos, per exemple, que només el 2002 els diners transferits des de l’Associació Orfeó Català fins a la FRTF van representar un 20% dels recursos privats que va rebre la FRTF i un 20% del pressupost de l’Orfeó; una entitat, com hem conegut en els darrers mesos, sotmesa a evidents precarietats. La comissió ha pogut provar, a més a més, que els convenis estaven farcits d’irregularitats i anomalies: de cap d’ells se’n va donar cap mena de publicitat (un fet prou sorprenent si ens atenem a la magnitud econòmica dels mateixos) i, allò que resulta més important, tots ells es van signar amb el desconeixement de la junta directiva de l’Orfeó, excepte el seu expresident, el senyor Fèlix Millet. En cap conveni apareix fedatari i només en un hi trobem el logotip del Palau, mentre que en tres no hi ha cap anagrama.
Però la dada més concloent per a entendre la precarietat d’aquests convenis ha estat la impossibilitat de localitzar cap activitat, ABSOLUTAMENT CAP, que justifiqui la donació de l’Orfeó; i això passa tant amb els convenis més descriptius com amb els més generalistes. ¿És possible acumular tantes irregularitats en només 7 convenis? Francament, ens sembla difícil. Però la declaració més concloent de totes fou la dels membres de la junta directiva de l’Orfeó, que van declarar, sense matisos, que si ells haguessin estat al corrent d’aquests convenis no els haurien autoritzat mai, MAI. ¿Volen un argument méscontundent que aquest? La conclusió d’aquesta primera peça del trencaclosques és, doncs, evident: els convenis entre la FRTF i el Palau de la Música són il.lícits.
2. La procedència dels recursos.
Però allò que resulta més rellevant d’aquests convenis no són les seves deficiències formals, ni, fins i tot, la manca d’activitats que els justifiquin, sinó la procedència dels diners que els nodreixen. Durant la primera jornada de compareixences, el nostre grup parlamentari va presentar un document en el que es reconstruïa, a partir de les agendes de l’exdirectora financera, de la comptabilitat del Palau i dels certificats de cobrament lliurats per la mateixa FRTF a la Direcció General de Dret i Entitats Jurídiques, la ruta dels diners que rebia la fundació lligada a CDC. A través d’aquest document, va quedar acreditat, i ni els dirigents de Ferrovial ni els representants de CDC ho han desmentit, que els recursos entraven al Palau a través dels patrocinis de la constructora madrilenya Ferrovial, passaven de llarg i es redirigien a la FRTF i també (i això ho explicarem en la següent peça) a liquidar factures de determinades empreses. A partir d’aquest mateixa diagnosi, l’informe de l’Oficina Antifrau (que el grup parlamentari de CiU va aplaudir) deixa ben clar l’objectiu d’aquests convenis (i cito paraules textuals): «tot apunta a què varen ser creats als sols efectes de donar “cobertura” a uns pagaments contra els fons del Palau de la Música». Més clar, impossible. La inconsistència dels convenis i la procedència dels recursos que els alimenten deixen ben clar, doncs, una segona conclusió: que aquests no són sinó tapadores per a amagar la realitat, el traspàs de diners des de l’empresa espanyola Ferrovial fins a la fundació lligada a CDC.
3. Les factures sense justificar.
Però els patrocinis de Ferrovial no només serveixen per a transferir recursos directament a la FRTF a través els convenis, sinó també per a liquidar determinades factures d’unes empreses molt concretes (i només d’aquestes). Els treballs de la comissió han permès, en aquest sentit, concloure que les factures que el primer informe pericial emès per l’auditoria Deloitte ja apuntava com a irregulars, no corresponen a treballs fets al Palau de la Música, sinó a tercers. No es tracta, volem remarcar-ho, de quantitats menors: Hispart, una empresa dedicada als grans muntatges audiovisuals, va facturar 824.298,39 euros al Palau entre el 2004 i el 2008; New Letter i Letter Graphic, dedicades als mailings, 361.287,80 euros la primera i 621.296 la segona en només dos anys. En total, 1.806.882,19 euros, als quals caldria afegir els 130.778,4 euros de l’empresa Altraforma, una agència de publicitat amb alguna factura en la que el número de treball (de 12 números) coincideix exactament amb una altra pagada per CiU. Els extreballadors d’alguna d’aquestes empreses van declarar, amb rotunditat, que mai havien treballat pel Palau i si per a CiU (totes les sis darreres campanyes electorals); i les responsables de cessió d’espais i de comunicació del Palau van afirmar, literalment, que no havien sentit mai ni tan sols el nom d’Hispart, New Letter o Letter Graphic. Totes aquestes empreses són absolutament desconegudes al Palau, però totalment familiars a CiU, partit del qual en són (en els seus respectius àmbits de treball) proveïdores habituals i principals, tal i com consta a la documentació lliurada per la Sindicatura de Comptes.
La tercera peça d’aquest trencaclosques, tot i que no s’ha pogut completar del tot pel silenci dels responsables de les empreses, també apunta a una mateixa direcció: a banda de la transferència directa de recursos a través de convenis, el Palau de la Música també hauria servit per a liquidar, amb diners de Ferrovial, factures de CiU. 4. Els patrocinis de Ferrovial. I és arribats a aquest punt que cal aturar-nos a resseguir els patrocinis de Ferrovial al Palau de la Música; uns patrocinis que injecten més de 12 milions d’euros en poc més de 10 anys i que pateixen oscil.lacions notables: des del 2000 fins el 2008, quan Ferrovial està executant obra pública notable (com ara la Línia 9 del metro o la Ciutat de la Justícia) i assumint en bona part les obres de rehabilitació del mateix Palau, s’enfilen fins a més d’un milió d’euros anuals, mentre que aquest darrer any es situa en poc més de 100 mil euros.
Resulta significatiu, en aquest sentit, la declaració del director de relacions institucionals d’aquesta constructora, Juan Elizaga, qui, quan fou interrogat sobre la relació de causa efecte entre els patrocinis de la seva empresa i la seva posterior derivació a la FRTF va afirmar, sense negar-la, que aquesta s’havia fet (i cito paraules textuals seves) «amb total desconeixement dela seva empresa». Però el senyor Elizaga també ens fa facilitar una dada sorprenent: la seva empresa es limitada a anar al concert inaugural que patrocinava, però no feia cap mena de control (ni reclamar factures ni res de res) de patrocinis que arribaven fins els 1,5 milions d’euros. L’informe de l’Oficina Antifrau reflecteix perfectament la perplexitat que vam sentit tots els diputats (o la major part) en conèixer la frivolitat amb què l’empresa Ferrovial va donar 12 milions d’euros en 10 anys al Palau. Diu l’Oficina: «No és que no resulti creïble que una empresa doni tal
quantitat de diners en concepte de patrocini sense cap control, és que senzillament és frontalment contrari a la realitat i imcompatible amb el funcionament racional d’un operador econòmic». Els convenis que suporten algunes d’aquestes donacions ens donen algunes pistes sobre les motivacions reals de l’empresa, donat que inclouen una clàusula certament curiosa: «Ferrovial Agroman i qualsevol empresa del grup, especialment FERCONSA, comptarà amb el recolzament de la Fundació pel desenvolupamenty de les seves activitats en el marc de la societat catalana (…)». Qualsevol persona amb sentit comú es preguntarà: ¿I què pot fer una fundació cultural com el Palau per introduir una empresa constructora en la societat catalana?
D’entrada, el senyor Millet fins i tot els proposa mesures per a potenciar la imatge de catalanisme de Ferrovial, tal i com s’observa en algunes cartes de l’any 1997, com ara una en la qual s’ofereix per a facilitar la publicació d’una entrevista al diari AVUI; però també els acompanya, ja des del 1995, a veure els responsables de la Generalitat i de CiU, com ara el senyor Joaquim Triadú; els comença a fer, a partir d’aquella data, de mitjancer, els ajuda (voluntariosament) a intentar rebre obra pública (i no només ho demana directament a la Generalitat, sinó al responsable de finances de CiU, Carles Torrent). I vet aauí com a partir del 1999, ja tenim el senyor Fèlix Millet enviant faxs, cartes i tot el que sigui en dues direccions: a l’amic Carles (Torrent) traslladant-li projectes pendents d’adjudicació i demanat-li «que faci tot el que pugui doncs (tal i com diu en una carta del 20 d’abril de 1999) en aquests moments estemen deute» ; i a l’amigo Pedro Buenaventura (responsable de Ferrovial) en els quals li reclama constantment, no pas com si fos un donant sinó com un morós, que pagui els patrocinis perquè (i cito un exemple entre molts) «tenemos unos pagos que tu ya conoces y que tenemos que cubrir».
La conclusió d’aquesta quarta peça del trencaclosques és que, més enllà de l’argument del descontrol, la constructora Ferrovial va transferir quantitats milionàries a l’Orfeó i la Fundació (indiferentment) amb uns objectius que anaven molt més enllà de la donació voluntariosa a l’associació.
5. Uns patrocinis vinculats a l’adjudicació d’obra pública.
La cinquena peça que ens resta per completar és el perquè d’aquests patrocinis que, com es pot suposar, l’empresa Ferrovial no concedeix per amor a l’art o al cant coral, sinó que vincula a l’adjudicació d’obra pública des de l’any 1999. En un document que vam presentar el 28 de juny passat, el nostre grup parlamentari va reconstruir aquest procés a partir dels nombrosos documents localitzats en els discs durs de les secretàries de Fèlix Millet i Jordi Montull. Allò que sobta, ja els ho confesso, és la font de la informació: ¿és habitual que regirant carpetes i discs durs d’una institució com el Palau de la Música hom trobi documents d’adjudicació d’obra pública en comptes de programes musicals? Evidentment, no. Hi ha qui voldria restar credibilitat a aquest material apel.lant al perfil dels seus autors o fins i tot a la seva imaginació, com si els investigadors haguessin de descartar totes les proves que deixen els lladres després de cometre un robatori.
Però allò més sorprenent no és només la procedència dels documents (que ja ho és), sinó la fidelitat dels mateixos amb les dades de contractació d’obra pública que ens han facilitat des de GISA o ADIGSA. Les exsecretàries de Fèlix Millet i Jordi Montull i les agendes d’aquest primer ens permeten conèixer el procés d’elaboració d’aquests documents: després d’una trobada amb Carles Torrent o Daniel Osàcar, exresponsables de finances de CDC, Fèlix Millet els passava en forma d’esborrany a les seves secretàries per tal que els traslladessin en net.
Els podriem posar molts exemples, descriure un a un aquests documents (fins a vint-i-cinc) que són una crònica fidel de l’adjudicació d’obra pública a Catalunya; però la manca de temps només ens permet aturar-nos en tres: el primer és un quadre del 12 de febrer del 2003, el mateix dia en què Fèlix Millet es troba amb Jaume Camps i Carles Torrent, representants de CiU i l’endemà que s’hagi citat amb Jaume Camps i Pedro Buenaventura (aquest darrer, representant de Ferrovial). En aquest document, l’autenticitat del qual ha estat confirmada per la seva autora, es reparteixen unes comissions per valor de 189 milions de pessetes, que es distribueixen en mensualitats variables de març a octubre del 2003: la primera, es reparteix entre Jaume Camps i Carles Torrent; la quarta, corresponent al mes de juny, es desvia a la FRTF: efectivament, aquell més la fundació rep 60 mil euros en compliment del conveni signat el 29 de desembre del 2002. El segon document que volem comentar és del 9 de setembre del 2003, l’endemà d’una trobada entre Fèlix Millet i Carles Torrent i fa referència a l’adjudicació de la Ciutat de la Justícia. En aquest cas, la comissió a pagar es calcula a partir de la participació de Ferrovial en l’UTE (el 22%) i es fixa en un 4%: un 3,5% per a CiU i un 0,5% per a la Fundació.
El tercer document és un quadre de l’abril del 2008 en el que es preveuen els pagaments de Ferrovial al llarg de l’any i es destinen 675.855 euros a un tal Daniel, que serveixen per pagar les factures d’Hispart, New Letter i Letter Graphic i la de la FRTF. El responsable de finances de CDC va negar que fos ell el Daniel que apareix citat, però les exsecretàries de Jordi Montull el van assenyalar com l’únic Daniel que mantenia contactes regulars amb Montull i pels extractes telefònics sabem que aquests contactes eren setmanals. Novament ens remetem, però, a les conclusions de l’Oficina Antifrau la qual afirmar que «en relació a l’anotació “Daniel” no es pot oblidar que la persona que signava esl convenis com a representant de la FRTF era el Sr. Daniel Osàcar (….). Tampoc es pot obviar que els documents on surt l’anotació “Daniel” estan fent referència a les comissions que s’han de pagar a la “Generalitat” i que aquest senyors era el responsable de finances de CDC». Això és el que diu l’informe de l’Oficina Antifrau a la pàg. 135; una afirmació que, de ben segur, comparteixen els portaveus de CiU. Podríem posar molts altres exemples, molts altres documents; però tots ens conduirien a una mateixa conclusió: els pagaments de Ferrovial al Palau (que després són transferits a CDC a través de la seva fundació i del pagament de factures dels seus proveïdors), no es reben per amor al cant coral, sinó en concepte de comissió d’obra pública. Aquesta és la cinquena peça del trencaclosques.
I és arribats a aquest punt quan hem pogut completar les cinc peces del trencaclosques i quan ens trobem, alhora, en disposició de respondre la pregunta que formulaven al començament de la nostra intervenció: Es va finançar CiU irregularment a través del Palau de la Música?
LA RESPOSTA, SENYORES I SENYORS DIPUTATS, ÉS SI. La comissió ha permès, al nostre entendre, dibuixar clarament una trama de finançament irregular de CiU a través del Palau de la Música i esvair molts dubtes; però encara en resten alguns per resoldre, per als quals ens caldria disposar d’aquella informació que no se’ns ha volgut facilitar: d’entre aquests, voldria destacar la necessitat de completar la dinàmica any a any tal i com hem fet per al 2008, determinar la quantitat econòmica desviada a CiU des del 1999 i fins el 2008 (la xifra que tenim des del 2003 és de 5.887.404 euros), descobrir quins responsables de CiU estaven al cas d’aquesta trama política (més enllà de Jaume Camps, Carles Torrent i Daniel Osàcar), establir de quina forma s’incideix en l’adjudicació d’obra pública, fins i tot després del canvi de govern que es produeix el 2003,…
Però, per damunt de tot, ens resta un interrogant encara més punyent, encara més esfereïdor: determinar les vinculacions entre la trama d’enriquiment personal i la del finançament irregular de CiU. O, plantejat en terme interrogatius: ¿És possible pensar que aquells que estaven desviant diners cap al seu partit polític desconeixien l’enriquiment personal de Fèlix Millet i Jordi Montull?
¿És versemblant pensar que no ha existit la complicitat o, com a mínim, el silenci que ha permès un escàndol monumental que hauria permès desviar més de 35 milions d’euros? La resposta a aquests interrogants no correspon, òbviament, a aquesta cambra, però és evident que esdevé, a partir d’aquest moment, el gran interrogant que cal plantejar-se.
Les dues trames partien, al nostre entendre, d’un mateix axioma, d’una convicció idèntica per part dels seus impulsors: després d’anys instal.lats en un mateix lloc, els uns (Felix Millet i Jordi Montull) es pensaven que el Palau era seu i els altres (Convergència i Unió) que la Generalitat i el país sencer eren seus. I quan hom gestiona els afers públics com si es tractés dels privats, no es veu amb la necessitat de donar explicacions a ningú i acaba abocat a la més absoluta impunitat. Tan senzill com això i, alhora, tan revelador dels vicis que genera la perpetuïtat en el poder. Els uns foren elevats a la categoria d’herois nacionals (Fèlix Millet va rebre la Creu de Sant Jordi precisament el 1999, quan va començar a funcionar la trama política), mentre els altres s’autoimposaven l’etiqueta d’únics referents nacionals. Però, a desgrat d’aquestes pretensions, el desviament de fons del Palau de la Música posa en evidència, també, els nivells d’ètics d’aquells que no han dubtat a manipular una peça essencial del nostre patrimoni cultural, del nostre imaginari col.lectiu com a nació, per als seus interessos personals i de partit, amb la qual cosa han fet un mal indubtable a la institució i el país que diuen estimar.
Però, si ens cenyim al cas de Convergència i Unió, tant el traspàs indirecte de recursos de la constructora madrilenya Ferrovial, com les donacions declarades que ha rebut aquesta fundació durant els darrers anys (270 mil euros en 3 anys de Dragados –l’empresa del president del Reial Madrid, Florentino Pérez-, 60 mil euros en un any de FCC –d’Esther Klopowitz-,… constructores, totes elles, que fan donacions a la Fundació de Convergència Democràtica amb l’únic objectiu, com es pot suposar, de contribuir de forma altruista en la construcció de la casa gran del catalanisme-), ens condueixen a una mateixa conclusió: la dependència de CiU respecte els interessos econòmics de les principals constructores madrilenyes.
En aquests darrers dies sentim, amb més força que mai, veus que denuncien la dependència política del PSC respecte el PSOE. I no serem nosaltres els qui deixem de lamentar-la; però no resulta menys nociva per al nostre país, la dependència de CiU respecte els interessos dels lobbies econòmics espanyols. En aquests moments en què els ciutadans i ciutadanes ens reclamen una resposta contundent als nous reptes que cal afrontar, és evident que ens calen, més que mai, gent i partits amb mans netes; però també, gent i partits amb mans lliures.
Moltes gràcies, senyor President, senyores i senyors diputats.
