Avui no parlaré de política. Tot esperant tenir tota la informació del passat acte de presentació com a candidat, del qual ja us avanço que va ésser un éxit, avui la premsa recull la notícia que el grup The Police actuarà a Barcelona.
Ara sols quedarà que es tornin a juntar els Dire Straits per fer la festa complerta. Bruce, Police, Dire Straits… que més es pot desitjar?
[@more@]
Gràcies per venir a l'acte de presentació al local de les filles de Maria que va mostrar el ple. En acabar va ser un èxit de participació amb propostes de la ciutadania per millorar la nostra ciutat i que publicarem en propers butlletins.
A la fotografia en un moment de l'acte amb en Joan Puigcercós.
[@more@]
Entre mig d'en Xavier Vendrell i na Marta Molina, mentre en Joan Puigcercós ocupava l'estrada.
Cloent l'acte i agraint al públic: Xavier Vendrell, Marta Molina, Maria Turà i, a la meva esquerra, Joan Puigcercós.
Nerviós per parlar davant de tanta gent? L'altre dia m'ho preguntava un company de feina, quan li vaig comentar que aquest dijous faria el meu acte de presentació com a candidat a l'alcaldia.
Encara no. De ben segur que a mida que s'apropi el dia començaré a sentir aquell cuquet a la panxa, i que el mateix dijous estaré força inquiet, però quan pugi a fer el meu parlament tot anirà sobre rodes.
Estic plenament convençut del que s'ha de dir, m'ho crec, i això és el més important en política.
Amics i amigues, coneguts i conegudes, espero que aquests dijous ens podem trobar al local del Castanyot. La presència d'en Xavier Vendrell i d'en Joan Puigcercós, a més, s'ho val.
[@more@]
La setmana passada vaig rebre una trucada de l'Ajuntament, convidant-me a una recepció amb el bisbe de Sant Feliu. No vaig poder-hi anar, per motius de feina, però aquest fet em va dur a una reflexió. Quins criteris utilitza el nostre ajuntament a l'hora de comunicar a l'oposició les inauguracions, actes protocolaris, etc.?
Com recordareu, en un post anterior, parlàvem de la inauguració del nou local de l'Esbart Dansaire, acte al qual vaig anar-hi malgrat no haver estat convidat. El passat dijous 8 de febrer vaig fer una pregunta al finalitzar el Ple Municipal sobre la questió. La resposta del regidor de Participació Ciutadana no té desperdici, i crec que la meva intervenció posterior va ser força contundent. Aquí la teniu, tal i com quedarà reflectida a l'acta del Ple.
[@more@]
El passat 27 de gener va tenir lloc a la nostra ciutat la inauguració del local de l’Esbart Dansaire, de la qual en vàrem tenir coneixement per un fet casual. En conversa amb el president de l’entitat, se’ns va dir que ells només convidaven a la gent de l’Esbart, i que de la part del protocol se n’encarregava l’ajuntament
· A qui es va convidar des de l’ajuntament per a aquesta inauguració?
Desprès de la resposta del Regidor de Participació Ciutadana:
Ens sorprèn que es digui que es tractava d’un acte amb l’entitat, i que per això no es va convidar a ningú. Curiosament, sí que hi havia un mínim de 7 o 8 regidors i regidores socialistes. Que feien allà tants regidors del PSC, una reunió de l’estil “tuper-ware” o de “petit comitè” amb els membre de l’entitat i el seu entorn?
Com expliquen vostès que se’ns faci saber que el bisbe de Sant Feliu fa una visita a la nostra ciutat, amb trucades als regidors i regidores de l’oposició, i no se’ns digui res de la inauguració d’un local municipal per a una entitat com l’Esbart Dansaire? Que l’oposició no ens assabentem d’aquests acte ja no ens sorprèn, doncs vostès han fet de la mala educació una conducta habitual, però que membres del seu equip de govern avui se n’hagin assabentat d’aquesta inauguració d’un local públic ho trobem absolutament fora de lloc, ho trobem d’una actitud extraordinàriament sectària.
Li demanem especialment a vostè, senyor Alonso, que faci alguna cosa, perquè amb vostè d’alcalde mai havíem arribat a aquests extrems. Lamentem que de la mala educació se n’hagi fet una conducta habitual.
Doncs si, dissabte passat vaig signar el manifest criticant a Kelme i en defensa de l'Oleguer, que com sempre, ha estat massacrat per la caverna mediàtica espanyola, per escriure un article on no es defensava a l'organització armada ETA, com han dit alguns il·luminats, sinò que senzillament es qüestionava la bona fe de la legalitat, que no justicia, de l'Estat Espanyol.
[@more@]
Aquest mateix cap de setmana, mentre el feixisme de sempre s'escandalitzava per l'esmentat article, ningu no deia res en veure com el president del Reial Madrid saltava com un energúmen als crits de "Bote, bote, bote, polaco el que no bote" al finalitzar la semifinal de la Copa del Rei de bàsket.
Això de la llibertat d'expressió no deixa de ser una cosa extraordinària. Quan Carod va dir en l'anterior legislatura que la candidatura olímpica de Madrid "ni fu ni fa", tothom el va criticar. "Un conseller no pot dir això" , se'ns va dir. Ara, resulta que en Saura diu el que diu sobre la legalització de les drogues, i s'ha de respectar la seva llibertat d'expressió. Amb l'Oleguer ha passat el mateix. Veurem ara quantes veus s'alcen des de l'Espanya profunda i des de l'esquerra progre critican-t'ho.
Aquest passat cap de setmana va estar farcit d'actes i també de dos articles d'en Xavier Vendrell que ens marquen la línia política d'Esquerra. Van ser publicats a l'AVUI, us els reprodueixo per si no els heu llegit encara.[@more@]
(I)
El juliol del 2004, en el congrés nacional celebrat a Lleida, Esquerra va decidir comprovar l’estat de salut federal dels polítics espanyols i, més concretament, dels socialistes. En aquest sentit, vam optar per treballar en l’elaboració d’un Estatut de caràcter federalista acordat amb la resta de forces democràtiques catalanes. Evidentment, vam esmerçar tots els esforços, i en especial els del nostre portaveu parlamentari, Joan Ridao, a assolir el consens al Parlament d’un Estatut com més ambiciós millor.
Després d'hores i hores de debat, el 30 de setembre de 2005, el Parlament de Catalunya aprovava un projecte d'Estatut que ens reconeixia com a nació, que ens garantia un sistema de finançament més just i que ens transferia competències importants com la gestió dels ports i aeroports. Aquell Estatut no era l'Estatut que la gent d'Esquerra voldríem. La nostra aspiració és poder aprovar, algun dia, la Constitució de la República Catalana. Avui per avui, però, encara no comptem amb la majoria democràtica necessària per fer-ho.
Des del primer moment, érem conscients que la ratificació d'aquest Estatut per part de les Corts espanyoles no seria un procés fàcil, malgrat el compromís del president Zapatero al Palau Sant Jordi. Tot i així, volíem comprovar fins on estaven disposats a arribar els governants espanyols i ho vam comprovar: no estaven disposats a moure's ni un mil·límetre. Continuaven instal·lats en l'Espanya unitària de sempre. Les proclames dels socialistes catalans, encapçalades pel president Maragall, segons les quals hi havia una Espanya amiga disposada a acceptar Catalunya com a nació dins l'Estat, es demostraven inequívocament errònies. L'Espanya federal no és possible. Per als independentistes catalans tampoc no era el més desitjable, però l'havíem acceptat com un primer graó dins del procés de construcció nacional. Un graó que només era possible pujar des de la unitat de les forces polítiques catalanes. La renúncia d'Artur Mas davant Zapatero va representar una cobertura ideal per als socialistes catalans, que tampoc no volien incomodar el president espanyol. Uns i altres acceptaven dòcilment la retallada que convertia un Estatut de tall federal en paper mullat. No ha hagut de passar ni un any per constatar que aquest Estatut frena qualsevol aspiració mínimament ambiciosa que ens pugui fer créixer.
Aquest debat ha tingut, però, dos efectes contradictoris; un, a curt termini, i l'altre, que ha de marcar els propers anys i -esperem- la història de la llibertat de Catalunya. El primer, el més negatiu, és el desassossec del catalanisme, ja que la seva il·lusió, brega i desgast han tingut un rendiment més aviat escàs. Això ho hem pogut comprovar amb el primer incompliment: la disposició addicional tercera, que, segons els defensors de les bondats de l'actual Estatut, ens havia de garantir una inversió justa de l'Estat. L'altre efecte, el positiu, és que una part important dels sectors emprenedors del nostre país ja tenen clar que cal internacionalitzar més encara l'economia catalana i dependre menys d'Espanya i del seu poder judicial, i que cada cop més ciutadans i ciutadanes s'adonen, com es palesava a la manifestació del 18 de febrer, que Catalunya només té un camí: exercir el dret a decidir lliurement.
Un cop constatat aquest fet, no podem restar asseguts llepant-nos les ferides i confiar que, per ciència infusa, les coses canviaran. El que cal és engegar una nova etapa. Una etapa d'acumulació de forces per aconseguir una majoria social favorable a la independència. Això és, si ens agafem a la jurisprudència europea que va marcar el procés d'autodeterminació de Montenegro, un 55% dels vots emesos. I si pensem, en una primera etapa, en el Principat, amb una participació d'un 80% de l'electorat, vol dir aconseguir entre 2,5 i 3 milions de vots. Alguns independentistes creuen que aquesta xifra es pot aconseguir sumant els vots dels actuals electors de CiU i Esquerra, però aquests només en sumen 1,4 milions. Estem molt lluny, doncs, bo i suposant que tots ells votarien favorablement en aquest referèndum, que és molt suposar, d'aquests 3 milions de vots necessaris per guanyar al Principat. Queda clar, doncs, que hem de ser capaços d'incorporar en aquest projecte, també, persones que avui se senten representades per altres formacions polítiques com ICV i el PSC, o que simplement no voten i, sobretot, aquelles persones que encara avui consideren que la solució dels seus problemes passa per mantenir la nostra vinculació política amb l'Estat espanyol. Hem de ser capaços de demostrar-los que, justament la vinculació amb l'Estat espanyol, ha estat nefasta per als interessos dels catalans i les catalanes. No tota la nostra ciutadania és conscient de l'espoli econòmic que pateix la nació catalana, i això és així perquè els governs, pretesament nacionalistes, que han ostentat el poder durant 23 anys a la Generalitat, no han fet cap esforç pedagògic per vincular nació i benestar. Quan avui, des d'Esquerra, parlem del patriotisme social, parlem justament d'això. I d'això, del patriotisme social i de l'estratègia d'Esquerra per assolir la independència, en parlarem en la segona part d'aquest article.
(II)
L'estratègia d'Esquerra per a la consecució de la independència dels Països Catalans és una estratègia gradualista. Cadascun dels graons del procés ha de servir per avançar en la conquesta de les nostres llibertats nacionals o per ampliar la consciència nacional de la nostra ciutadania. La batalla per un nou Estatut va aportar un creixement gairebé nul pel que fa al primer aspecte, però ha obert els ulls a moltes persones que, honestament, pensaven que una Espanya federal era possible. Cal anar, ara, planificant les noves etapes que ens permetin avançar en la construcció nacional o que posin en evidència, una vegada més, l'actitud poc democràtica i poc respectuosa amb els drets col·lectius que ha mantingut històricament l'Estat espanyol.
La propera etapa que es planteja Esquerra ha de suposar un nou test sobre la salut democràtica de l'Estat que ja intuïm, però que volem evidenciar davant d'aquells que encara hi confien. Cal constatar que l'Estat està disposat a impedir que Catalunya decideixi sobre temes clau que afecten el seu futur. Per exemple, si el Govern de Catalunya vol consultar a la seva ciutadania si prefereix optar per l'energia nuclear, com ha fet recentment Finlàndia, o assumir l'esforç que suposa una aposta per les energies alternatives per garantir el futur de les noves generacions, l'Estat ho impedirà. Per això volem pressionar l'Estat, cercant aliances en les altres nacions, per tal que ens cedeixi aquestes competències o que es visualitzi la manca de sentit democràtic d'aquest. Volem situar-nos a Europa, al costat dels debats que s'estan obrint a Escòcia, Euskadi i Flandes, sobre el dret de les nacions a decidir el seu futur. Una fase, aquesta, de pedagogia col·lectiva i d'internacionalització de la nostra situació nacional, processos pels quals ha de passar qualsevol nació que aspiri a tenir un Estat propi.
En una fase següent, presents en el debat europeu i constatada, una vegada més, la manca de voluntat federalitzant de l'Estat, caldrà retornar el debat a Catalunya. En aquell moment caldrà que el Parlament de Catalunya redacti una llei de referèndums al marge de l'Estat. Aleshores els partits catalans hauran de posicionar-se i mostrar de quina banda estan, si de la de la democràcia i el dret a decidir de la nostra ciutadania o si estaran de nou, majoritàriament, disposats a acceptar les imposicions de l'Estat. Un cop tinguem una majoria parlamentària disposada a convocar un referèndum -el primer referèndum no té per què ser el d'autodeterminació-, superant la legalitat, caldrà que la majoria de la societat entengui la necessitat de fer aquest pas per poder resoldre els problemes que el país té plantejats. Tot plegat és un estira-i-arronsa, però l'estrebada final -aquesta vegada sí, el referèndum d'autodeterminació-, no la podem donar fins a assegurar-nos que si es trenca la corda, serem capaços de resistir. I per resistir hem de construir unes estructures socials, polítiques i empresarials independents i innovadores al servei de tot el país, amb una majoria social que li doni suport. Aquesta majoria l'aconseguirem si som capaços de visualitzar la conquesta de drets nacionals com a eina per garantir drets socials. Això és el que n'hem anomenat patriotisme social.
El patriotisme social és la capacitat de generar adhesió a un projecte de país perquè aquest ens dóna el servei que mereixem com a ciutadans i ciutadanes per l'esforç que hi aportem. El patriotisme social és l'orgull de sentir-nos membres d'una comunitat capaç de ser modèlica en la incorporació d'homes i dones arribats d'arreu del món. El patriotisme social és l'orgull de saber que la nostra cooperació internacional és reconeguda internacionalment, que les tesis dels nostres científics triomfen a les principals universitats i que la nostra capital, Barcelona, és la capital del civisme. I el patriotisme social el genera la capacitat d'impulsar empreses amb projectes d'internacionalització, innovadores i amb valor afegit, que excel·leixin en aquells àmbits en què estem ben posicionats, com és el cas de la recerca biomèdica o de les energies renovables, camps en els quals Catalunya, juntament amb Alemanya, vol ser pionera; empreses capaces de consolidar-se en sectors com l'agropecuari o el món del disseny, els quals, juntament amb la Llombardia, podem liderar a nivell europeu. Aquesta és la nostra manera de fer créixer l'adhesió al projecte nacional. Aquesta és la nostra manera d'aglutinar forces i de fer confluir il·lusions perquè algun dia els Països Catalans esdevinguin una nació reconeguda al món, és a dir, amb un Estat propi. Aquesta és la nostra estratègia.
Esquerra, partit democràtic i obert sempre al debat, com s'ha demostrat històricament, i també la seva direcció, no considerem la nostra estratègia per assolir la independència nacional un dogma de fe. Acceptem les crítiques i també hem demostrat, ho vàrem fer clarament en la darrera campanya electoral, que sabem reconèixer els nostres errors. Aquests dies s'ha generat un debat sobre aquesta estratègia. S'ha criticat obertament aquesta estratègia fins a faltar al respecte als nostres dirigents. No passa res. No tenim la cua de palla. El que ens dol és que no hem pogut llegir cap proposta alternativa. Nosaltres treballem per la independència amb una estratègia, errònia o no. Mentre no hi hagi cap contraproposta, aquesta és la bona. Si us plau, no ens facin perdre gaire més temps si no tenen alternatives. A Esquerra estem molt enfeinats preparant centenars de llistes municipals, més que mai, des d'Elx fins a Cadaqués, de Pollença a Vilaller. És la nostra manera de construir una nació lliure.
Aquest cap de setmana els santjoanencs hem pogut ser testimonis i partíceps de esdeveniments importants, vinculats a la nostra cultura i tradicions.
[@more@]
Dissabte 27 de gener al capvespre, l’Esbart Dansaire de Sant Joan Despí, una entitat amb més de 60 anys d’història estrenava la seva nova seu, on assajar, trobar-se i seguir mantenint vius els balls i dances del nostre Pais i continuar divulgant-los més enllà de les nostres fronteres com ja han anat fent. Es tracta d’un espai ampli, confortable i ben condicionat, però provisional com va recordar l’Alcalde Antonio Poveda en el seu discurs, ubicat al Camí del Mig nº 36. Després d’uns darrers anys d'itinerància (del local Parroquial de les Filles de Maria al Foment o als soterrani de la Plaça de la Sardana), sembla que per fi tindran una seu estable fins a la construcció del centre cultural del barri centre que s’anuncia des del govern municipal.
L’enhorabona doncs a l’Esbart i als seus dirigents per la feina feta, al cos de dansa i als més menuts i les seves families, i que sigui per molts anys.
Diumenge 28 pels volts de migdia el barri centre recuperava una imatge quotidiana en un poble eminentment agrícola com havia estat Sant Joan Despí. Amb motiu de la festivtat de Sant Anton, un any més la Colla de Geganters organitzà la Festa dels Tres Tombs , tradicional desfilada de cavalls, carros i altres animals de càrrega, amb que els més menuts han pogut disfrutar d’aquesta imatge insòlita als nostres carrers. Geganters que estan treballant activament en els actes de celebració de la Ciutat Gegantera 2007 que viurem a principis de Maig.
Els abanderats, de llinatge “de pagés”, en Jordi i en Francesc Calvet, de “Cal Maset”, fills d’en Francesc Calvet, exjugador del Barça que dóna nom al Polisportiu de l’Avinguda de Barcelona.
També hi ha participat activament un col·lectiu de Santjoanencs cada dia més reduït i amenaçat: els pagesos, als qui no hem deixat de donar suport en les seves reivindicacions per preservar la seva imprescindible tasca en la sostenibilitat d’un territori tan trinxat per l’urbanisme i les infrastructures com el Baix Llobregat . Una festa lluïda que ens recorda els orígens de la nostra ciutat.
Una forma lúdica de preservar la memòria i presentar la nostra cultura i tradicions als nouvinguts. Gràcies als santjoanencs i santjoanenques que hi esmercen temps i esforços per a què segueixi sent així. Gràcies de part dels santjoanencs i santjoanenques que en gaudim.
La política és curiosa, i els mitjans de comunicació encara ho són més. En l'anterior govern, sempre que determinats diaris escampaven a dojo notícies negatives sobre la gestió d'Esquerra, els comentaris eren de l'estil de "no sabeu governar", "sou uns radicals" "al govern s'ha de fer gestió", etc, etc.
Ara amb el nou Govern, quan prioritzem la gestió i les polítiques socials, els mateixos mitjans i contertulians diuen que Esquerra és "menys independentista" que abans i que per estar al Govern hem renunciat als nostres ideals.
Cal explicar les coses, i crec que aquest article d'el santjoanenc Xavier Vendrell ho deixa força clar.
[@more@]
Construir la nació des del Govern
• CiU i PSC substitueixen el debat ideològic per l'estratègic a l'enfrontar socialisme i nacionalisme
El PSC va acabar l'any passat amb el primer gest de sobirania de la seva història respecte al PSOE en gosar formar govern amb els independentistes contra la voluntat dels socialistes espanyols. Aquest fet, però, únicament serà útil per al nostre país si el PSC és capaç de mantenir aquesta línia al llarg dels propers quatre anys. I això no serà fàcil. El projecte de l'Espanya federalista de PSC i ICV s'ha demostrat absolutament inviable i ni el mateix president Rodríguez Zapatero ha estat capaç d'encetar el camí federalitzador en un moment en què ho tenia tot a favor. La negativa al tras- pàs de l'aeroport de Barcelona o de les competències en el control de fluxos de la immigració, la no publicació de les balances fiscals o l'ajornament del sistema de finançament denoten una clara manca de voluntat. L'incompliment del compromís d'aprovar l'Estatut que sorgís del Parlament de Catalunya o l'execució de només el 38% de l'obra pública que estava pressupostada denoten una manca de rigor absoluta. O potser ha estat frivolitat, com ho ha estat posar-se en un procés de pau sense haver-ne calculat prèviament cada passa.D'altra banda ens trobem amb l'actitud històrica de CiU i PSC, que han volgut substituir el debat ideològic per l'estratègic, enfrontant socialisme i nacionalisme, com si no fos possible defensar alhora drets socials i drets nacionals. Però per a la gent d'ERC, els drets són drets, i no podem deixar- los en mans dels poders fàctics, tal com voldrien els conservadors. I aquesta ha estat, i és, la dialèctica històrica entre dretes i esquerres.Fer del nacionalisme una ideologia ha servit a CiU per guanyar vots en una etapa determinada, però avui tenim nous reptes. Si volem evitar la fractura social davant l'allau migratòria i la deslocalització industrial, cal sumar els esforços de tots aquells que vulguin posar els drets al servei de totes les persones i no d'unes minories que especulen amb el nostre territori i amb el nostre esforç col.lectiu.
ERC comparteix, doncs, ideologia amb els seus socis de Govern, encara que procedim de tradicions polítiques diferents. Els tres partits que avui donem suport al Govern de la Generalitat som socialistes: PSC i Esquerra, socialdemòcrates; i ICV ecosocialistes, i tots volem una societat benestant en un territori equilibrat. La gran diferència, però, entre Esquerra i els seus socis és estratègica. I en això, el dia a dia ens dóna la raó, perquè per aconseguir aquest objectiu ens cal un Estat propi, cosa que només defensa ERC. Podem compartir un tram del camí, amb el desplegament d'un Estatut insuficient des del nostre punt de vista, però del qual estem disposats a treure'n tot el suc.
Ara bé, perquè això sigui possible, cal que el nostre Govern sigui exigent amb el Govern espanyol, que faci que el desplegament estatutari no s'encalli i que s'accelerin els traspassos en matèries tan urgents com els trens de rodalies. La negativa de l'Estat a descentralitzar-se ens reforça en la creença que només amb un Estat propi podrem assolir els nivells de benestar que Catalunya mereix.
Així doncs, a Esquerra Republicana tenim el ferm propòsit de treballar des de la Generalitat, des dels ajuntaments, des de la societat civil i d'arreu on sigui possible, dins del marc estatutari vigent, per anar creant estructures d'Estat i espais de reflexió. Una Catalunya amb empreses fortes i no dependents del mercat espanyol, amb sindicats autònoms d'estratègies foranes i amb un àmbit de cultura i comunicació propi és el marc sobre el qual es pot construir una majoria social favorable al dret a l'autodeterminació.
Una societat civil forta i desgovernamentalitzada, capaç de liderar socialment el país, i uns partits polítics que no depenguin de l'economia especulativa.
En definitiva, Catalunya necessita uns dirigents socials, polítics i empresarials desacomplexats, innovadors i disposats a pensar en el país. En tot el país, en la seva gent, amb el propòsit que Catalunya sigui un model d'acolliment dels nouvinguts, model de respecte a la multiculturalitat sense renunciar a la pròpia identitat, model de solidaritat, de desenvolupament industrial i de respecte per la diferència.L'ESQUERRA independentista és al Govern de Catalunya per construir aquesta nació, els Països Catalans, i hi serem mentre puguem avançar en aquesta direcció. Hi haurà un moment, però, que fer un pas més per a la construcció d'aquesta nació passarà per no admetre la negació de l'Estat davant les decisions pròpies. Aleshores, si l'Estat no modifica l'actitud que ha mantingut històricament amb el nostre país, el Govern de Catalunya haurà de convocar la ciutadania a les urnes per decidir lliurement el nostre futur. En aquell moment, caldrà un Govern lleial al seu poble, disposat a plantar cara a l'Estat, a no permetre per més temps que se'ns neguin les eines que aquest país necessita per garantir la qualitat de vida que la seva gent mereix per l'esforç que fa.
Cal, doncs, preparar Catalunya, la seva gent i els seus dirigents, per tal que un dia, no llunyà, puguem exercir el dret a l'autodeterminació i guanyar la nostra llibertat. Xavier Vendrell. Vicesecretari general d'Esquerra Republicana de Catalunya.
