Cada cop ho tinc més clar. Desprès de l’espectacle d’avui, demanant un debat en castellà amb l’Arturet, en Montilla no ens pot representar als catalans i catalanes. Cada cop són mes veus al meu voltant que em diuen que d’en Montilla i el PSOE (hores d’ara el PSC no existeix), ni parlar-ne.

De vuit persones consultades a l’entorn meu, nomès una, en Jordi, diu que a CiU ni aigua. Tota la resta, pacte nacional o a l’oposició.

El més important de tot no és qui serà el futur President, sinò qui posarà les condicions per a governar. I això nomès ho podem fer nosaltres. Ara, més que mai, força Esquerra!!

[@more@]

Tweet

Ha desaparescut. L’estanquera amb el pollastre de la que parlava ahir ja no penja del balcó del feixista. No sabem si l’ha posat a rentar, si ha rebut una visita institucional que li ha recomanat treure-la, o si, ple de remordiments, ha decidit demanar l’ingrès com a militant al PP d’Acebes o al PSOE de Múgica. La diferència, a nivell d’espanyolisme, és més aviat reduïda entre tots tres: el veï feixista, l’Angelito Acebes i el Defensor del Pueblo…espanyol.[@more@]

Tweet

Quina sorpresa!! Fa pocs dies apareixia al carrer Baltasar d’Espanya, a
deu metres del nostre local, un balcó engalanat amb l’estanquera i el
pollastre; per a qui no ho entengui, una bandera espanyola amb l’escut de
l’antic règim.

De fatxes, n’hi ha molts. Però que tinguin la vergonya
d’exhibir-se públicament, pocs. A d’altres països d’Europa l’ostentació de
símbols feixistes és delicte; a l’Estat, pel que es veu, no. Al sopar de l’AAVV
de Residencial Sant Joan, al que vam anar-hi gent d’ERC, el tema era el debat entre els
polítics allí presents.

El cap de la Policia Local i el Regidor de Seguretat i Via Pública van
dir que s’informarien sobre si es podia obligar a treure la bandera. En tot
cas, el comentari més sorprenent va ser el de comparar la bandera feixista amb
l’estelada o la republicana.

“Todas son ilegales, no son
constitucionales” va dir un
regidor socialista.

Fantàstic. Des de quan una bandera sota la que s’ha donat mort a tant
gent és el mateix que una bandera d’un Govern legal aixafat, precisament, per
uns militars insurrectes amb la legalitat vigent?

I de l’estelada, també és el mateix un sentiment, un pensament polític,
que una bandera sota la qual no es podia, precisament, ni pensar ni tenir
sentiments públics que no fossin els del règim?

“Això a Euskadi no passaria”, va dir algú. Si, però no som a Euskadi. Cal
esperar, i veure com s’acaba el tema. Avia’m com actua l’Ajuntament, avia’m com
actua el fatxa…tranquil·litat i bons aliments. No podem fer el que el cos ens
demana, que tots sabem el que és.

[@more@]

Tweet

Torrent de la Cabana, Campdevànol, estiu del 1985. Tinc 17 anys. Faig d’ajudant de cap en els campaments de Rangers-Noies Guies de l’A.E. Pius Xllè, de Cornellà. Jo ja he fet la meva ruta pels Pirineus, i ara dono un cop de ma en la meva primera experiència amb infants.

Una de les coses més boniques que fem és la promesa, que consisteix en prendre un compromís amb un mateix. Al costat del torrent, amb força espelmes, en un ambient força íntim malgrat ser-hi tots, cadascú agafa aigua del riu, la torna a deixar amb les mans alhora que pren un compromís en veu alta:

“Seré fidel al meu país, i continuaré pensant el mateix ara que quan sigui gran”

Poc desprès, faig el servei militar, torno a Sant Joan i em dedico al món del lleure. Políticament, faig el meu primer acte polític en nom de la Crida a la Solidaritat, a Cornellà, a la Plaça del Xupa-xup, davant de l’Ignasi Doñate.

Mesos més tard, a Can Negre, es fa una conferència on parla Josep Guia. Hi sóc present, i a l’acabar l’acte, un tal Xavier Vendrell, no se si el coneixeu, em fitxa i començo a militar a Catalunya Lliure.

Manifestacions, pintades, activitats…no anem enlloc. Encara recordo com al Camp Nou, mentre fèiem paradeta abans de començar un Barça-Porto de la Copa d’Europa, li dic al Xavier que vull plegar, que no anem bé:

“Aguanta una mica, espera’t

Un diumenge, fem un viatge a la Catalunya Nord, a Pesillà de la Ribera. Parlem de la possible entrada com a militants a la renovada ERC d’Àngel Colom.

Ingresso a ERC, en sóc president a Sant Joan Despí un grapat d’anys, i ara, vés per on, sóc regidor i cap de llista a les Eleccions Municipals per segona vegada.

Ja fa més de 20 anys que vaig retornar l’aigua de les meves mans al Torrent de la Cabana. Continuo pensant el mateix, perquè els sentiments no es poden canviar. Això és una cosa que mai entendran els nostres adversaris polítics: no som a Esquerra per una cadira, sinó per un sentiment.

Per tant, ara, pels volts de l’11 de setembre, com sempre, fins que assolim els nostres objectius, continuaré lluitant per la independència i el socialisme del meu país.

VISCA LA TERRA!!

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

En Jaume Claret i jo, juntament amb d'altres companys i companyes, vàrem formar part de l'Esplai El Nus durant força anys de la nostra joventut, ell va portar bàsicament el grup de joves mentre jo treballava amb els mitjans. Com sovint passa a la vida, cadascú va triar el seu camí, les seves amistats i fins i tot el lloc de viure. He seguit les seves aparicions en diferents actes, sempre relacionats amb la cultura i la participació. L'altre dia vaig tenir la sort de llegir aquest article, i després de demanr-li permís, crec important donar-li encara més difusió.

La pregunta per a tothom és:

Creieu que en Jaume es deu referir de Sant Joan Despí al seu article?

Jaume, va per tu!!

[@more@]

L’ALCALDE OMNIPRESENT

El poder dels mitjans de comunicació no és ja estrany a ningú. Allò que no apareix a la televisió, al diari o a la ràdio, simplement no existeix, no compta. En molts països democràtics, conscients d’aquest poder, s’han articulat al llarg del temps diferents legislacions per evitar el seu monopoli privat, mentre que en l’àmbit públic se succeeixen projectes –especialment des de l’oposició— per garantir-ne la seva pluralitat i professionalitat.

De manera reiterada sentim a parlar amb veneració del model de la BBC anglesa, però cada nou govern manté el dubtós costum de, tot just jurar el càrrec, canviar els responsables dels mitjans públics i pressionar els dels privats mitjançant subvencions i concessions de nous canals comunicatius. Tot i aquestes mancances, certament la situació és molt millor que la italiana i, almenys a nivell autonòmic, sembla existir una certa voluntat per reforçar la figura del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) com a ens responsable en exclusiva de la supervisió dels mitjans de comunicació a Catalunya. Encara que la tria dels membres del CAC segueix responent a criteris polítics, la seva actuació s’allunya de les temptacions berlusconianes.

Tanmateix, la fascinació pels grans mitjans de comunicació estatals i autonòmics ens fa oblidar l’existència de tot un altre ecosistema comunicatiu de caràcter local amb una incidència molt alta en la nostra vida quotidiana. En els darrers vint anys, els petits gabinets de comunicació municipals han esdevingut complexes oficines multimèdia des d’on s’elaboren campanyes de promoció diverses i es controlen els mitjans de comunicació de la vila.

Els modestos butlletins municipals, per exemple, s’han transformat en luxoses publicacions a tot color, on la informació ha deixat pas al simple publireportatge i on la figura central ja no és el poble sinó l’alcalde. Com si oblidessin l’arrel democràtica del seu càrrec, els nostres batlles han aconseguit superar l’omnipresència característica dels dictadors contemporanis.

No es tracta de cap exageració. Prenguem a l’atzar una d’aquestes revistes municipals de la nostra comarca i comprovarem que al llarg de 36 pàgines l’alcalde hi apareix en 19 fotografies. A la ja habitual editorial, s’afegeixen retrats en una escola, en una competició esportiva, en una inauguració, en una celebració d’una entitat, en un lliurament de premis, en una presentació…

La manipulació resulta especialment barroera, però la resta de partits callen cofois, ja que es donen per satisfets en haver obtingut una breu columneta al final de la revista. Mentrestant, la piconadora propagandística s’instal·la a les nostres llars i ja a ningú li fa mal a la vista el malbaratament de recursos adreçats a publicitat i autobombo.

Aquesta obsessió malaltissa per “sortir a la foto” només pot dur-nos cap a una democràcia devaluada de votants-consumidors manipulats, i cap una classe política més preocupada de les aparences que del bé públic. Per quan un control i limitació d’aquesta alegria publicística?

Tweet

Per als qui desconeixeu el tema, la cosa va així.

Fa força anys, a la nostra Festa Major, l'Ajuntament convidava a les entitats del poble a una recepció a Can Negre. L'Alcalde feia uns parlaments, preníem una copa de cava i uns canapès i visca la Festa Major. Tots ens coneixíem, era una estona força agradable.

Però a algú se li va acudir traslladar aquesta recepció a les piscines Fontsanta, començar a convidar a tort i a dret, no només a les entitats, sinó a amics coneguts i saludats.

Amb el pas dels anys, aquest acte s'ha convertit en el que més esforços i pressupost hi inverteix l'Ajuntament. Muntatge espectacular d'escenari, presentador de luxe, passi de vídeo, recital de poesia o dansa, hostesses, cambrers, tiberi a dojo, discurs de l'Alcalde, …[@more@]

Alguns de vosaltres estareu sorpresos. No en sabíeu res, d'aquest acte? Normal, perquè no surt al programa d'actes de la Festa Major. Només hi poden assistir unes 1000 persones privilegiades, convidades segons el criteri del Gabinet d'Alcaldia.

Fa quatre anys que des d'ERC-AM vàrem consultar les factures del que costava aquesta recepció, i les vàrem fer públiques. Fins i tot un any ens hi vàrem plantar al davant amb les JERC i una pancarta que deia "Menys canapès, millor Festa Major".

Entenem la bona fe de les persones que hi van convidades o a les que se'ls hi lliura un premi, entenem que molts de vosaltres, tant persones com entitats, ens digueu que és un excés, que només ho fan per fer-se propaganda, però que tot l'any feu de voluntaris i que és un reconeixement… però també sabeu que molts dels assistents deixen anar comentaris del tipus "..ya se que es un rollo, pero comemos gratis…"

Tornarem a demanar les factures, la ciutadania té dret a saber què costa aquest dispendi. Parlarem amb les entitats, els hi farem saber la nostra opinió. Som conscients que anem a contracorrent, que qualsevol crítica serà utilitzada en contra nostre ("…los de ERC estan en contra de les entidades, no quieren reconocer vuestra labor, etc…"), perquè ja ho han fet en anteriors ocasions. Però nosaltres, a diferència del PSC, no intentem comprar vots amb vídeo-reportatges, entrepans i regals a dojo.

Ah, per cert, ja no m'en recordaba!! Abans d'entrar a les instal·lacions del Tennis (ja no es fa a les piscines, no tenia prou capacitat per la gent a la que es convida), es fa una llarga cua i tothom, tothom, ha de passar pel davant de l'Alcalde i la Tinent d'Alcalde a saludar… com es fa amb les recepcions del la Casa reial espanyola.

Tweet

La tecnologia avança. Fa no pas gaire, qui volia difondre les seves idees havia d'escriure un llibre, fer un article d'opinió per enviar-lo als mitjans de comunicació, etc. Fa no pas gaire temps, en política es passaven les notes de premsa via fax; ara, tot va via e-mail, amb currículums i fotografíes en arxius annexes, de forma que els periodistes nomès han de retallar i enganxar allò que els interessi.

Ara, la darrera novetat són els blocs. Fins fa un parell o tres de mesos desconeixia aquesta paraula, o bé em sonava vagament. L'altre dia, parlant amb un company candidat d'ERC a la comarca, em va dir que com tenia el meu "bloc".

És fantàstic, em deia. Pot escriure les teves reflexions, i la gent habitualment et contesta. Els qui tenim poques eines a l'hora d'expressar la nostra opinió hem d'aprofitar aquests recursos.

[@more@]

Vaig pensar, de cop i volta, en les vegades que he intentat explicar la feina que faig a l'ajuntament i no me n'he sortit. Comunicats de premsa, articles pel Butlletí, revistes d'ERC… Hores i hores de reunions, de pensar com pots millorar el poble, per a que després et trobis algú que et digui que "…no feu prou.."

És cert, amic, amiga, que no tinc gaire temps. Treballo a l'empresa privada, faig les meves 8 hores cada dia, i desprès he de repartir el temps entre la família i la política. Primer, que quedi clar, la meva parella i els meus fills, que sovint veuen emprenyats com el pare arriba a les 19:00, es dutxa i marxa a una d'aquelles reunions tan pesades i avorrides que tan poc agraden al Martí, el meu fill gran.

Malgrat tot, no em queixo en absolut. M'agrada la política i treballar per la meva ciutat, i per això et demano que, un cop hagis acabat de llegir aquesta breu presentació, no et faci vegonya dir la teva opinió, reflexió, sobre allò que tu vulguis.

I també que tinguis paciència. Poc a poc aniré fent el bloc més atractiu, amb fotografíes, enllaços, articles d'opinió, etc.

I com diem els que som d'esquerres, republicans independentistes…

Salut!

Tweet